El dia en que vaig assabentar-me que la Jodie Foster era lesbiana va ser dur i tot d’una vaig decidir que si volia tenir cap possibilitat amb ella, amb la dona que provocava que els meus glòbuls blancs es tenyissin de blau, jo també me n’havia de fer. Però vet aquí que un expert en la matèria va advertir-me que això no era possible. Ser home i lesbiana sembla que és incompatible i que en tot cas m’hauria de fer gay.
Es veu que els gays tenen una sensibilitat especial que connecta amb les dones perquè les escolten, no pas de temes banals sinó de sentiments i sensacions, dels seus problemes, de les seves angoixes, és a dir obren el seu cor a un estrany de gènere oposat, que no contrari, però que al estar segures que no pretén obtenir el que tots cerquen, doncs accepta els seus consells i consol, la proximitat i els dóna permís per endinsar-se en la seva intimitat femenina, normalment força hermètica.
Després de sentir aquesta dissertació em vaig preguntar si és que he estat gay sempre i no ho sabia ja que trobava que tota la vida havia estat fent coses suposadament de gay, si era hora de sortir de l’armari, però com podia sortir d’un lloc on no sóc conscient d’haver-ne entrat mai? És aleshores vedat exclusiu aquest territori de sentiments i qualitats quasifemenines als gays? Què sóc realment? Lesbigay? Pseudogay? Heterogay? Gaylipolles? En tot cas vaig arribar a la conclusió que era un ser més aviat rarot i a més sent de l’Espanyol el cercle de la raresa i peculiaritat estava complert.
Com ja va dir Hamlet, “Ser Gay o no ser Gay, aquesta és la pregunta”. Potser el mateix Hamlet ho era o potser també la calavera a qui mirava mentre feia la pregunta. El que és clar és que la calavera va deixar de fumar de forma sobtada abans de fer-li qualsevol pregunta que pogués contestar.
Aquest debat és igual d’estèril i inútil que plantejar-se la independència. No és tan important el que sentim com el que els altres ens fan sentir. Ser gay em farà lligar amb les senyores? NO, doncs no sóc jo qui decideix. Amb la independència passa el mateix i per tant crec que hem d’estar d’acord que davant aquesta circumstància, val més ser el que un sent que és i no el que pensa que li farà obtenir uns resultats que finalment esdevenen gairebé utòpics.
Haurem doncs de commemorar l’INDEPENDENCE DGAY. El dia de la independència que ens permeti agermanar-nos amb aquells/lles que fins ara no ens entenen o no entenem gens. Potser llavors podrem independitzar-nos dels tòpics, dels prejudicis, de la demagògia, de tenir que fer veure coses diferents del que som. Aquell dia, si arriba, tots serem diferents i les nostres similituds desiguals ens aproparan.
Avui, dia de Sant Patrici, paradigmàtic Sant de la independència d’un poble, l'hem celebrat com cal, és a dir amb un parell de cafès irlandesos, tot desitjant ser gay … o independent … o les dues coses que tan se val treballar que fer feina.
El proper dijous 7 d’Abril, ja entrada la primavera però encara amb hora hivernal, esteu tots convocats al partidet de futbol-sala mensual. Ja podeu confirmar a partir d’ara i el que no vingui és un mari … gay!
David Aballagay
Saint Patrick's gay, 2011
.jpg)
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada